Entrevista al blog irlandès del diari Ara

Aquesta setmana ha sortit publicada l'entrevista que em va fer el Ruben Escobar, en referència a l'experiència que vaig tenir com a músic de carrer a ciutats com Dublín i Galway: "Tocar al carrer és la representació de la diversitat, on el contacte és directe i transversal, de tu a tu"

El mai, mai del 9N

Mai he vist persones fotografiant-se al costat d’una urna. Amb aquest orgull, amb aquest somriure tan convençut, amb aquesta sensació d’estar-se retratant al costat de la història. Ara miro imatges i intueixo la continuïtat d’una llarga lluita generacional, testimonis que havíem escoltat des de petits, records en blanc i negre. Persones que ja no hi són, però que tornen en el precís moment d’introduir un sobre dins d’una urna de cartró. Una caixeta que no només s’omplia de decisions, sinó que també d’una actitud on el compromís anava més enllà d’una, o de dues, creuetes. I potser per això em donava la sensació que quan algú deia “sí”, el pronunciava una miqueta més fort; o que quan algú el marcava, el senyalava amb més decisió; perquè en la seva veu se li sumaven d’altres que, malgrat ja no hi siguin, també tenen dret a ser escoltades.

Mai he vist persones tan diferents del meu poble mobilitzant-se, amb una entrega festiva, minuciosa i efectiva, per fer de voluntaris. És a dir, mostrant amb una fidelitat impecable el que vol dir la paraula voluntat. Estant pendents de cada detall. Utilitzant els seus propis cotxes per recollir i acompanyar les persones grans a votar, i dur-les a bracet fins a les seves taules corresponents. Donant-te la benvinguda a cada institut, com aquell que et rep a casa seva. I què simbòlic és poder votar en un centre educatiu, on els estudiants estan en plena maduresa i on aprenen a escoltar, a observar, a raonar, a dialogar. Perquè aquests voluntaris també ens van fer de mestres, en el sentit d’impulsar i d’estimular aquells que bonament aprenem a créixer amb el llibre de la democràcia. Així doncs, ahir en la solidaritat de l’anonimat es va teixir un llaç d’una fortalesa social indestructible. I per tant, davant d’aquesta estructura purament de carrer, qualsevol intent d’opressió queda directament en evidència, en ridícul.

Mai he vist que un diumenge ens despertem tan d’hora, per voler ser els primers, i potser també perquè ens crema la certesa d’haver esperat ja prou temps. O que després de votar, un no vulgui tornar cap a casa sinó quedar-se bocabadat davant d’aquest espectacle ciutadà. Sentint, tot d’un plegat, la necessitat de que li encomanin la joia d’aquest dia. D’embriagar-se de democràcia. D’adonar-se’n que aquesta set només es satisfà si, senzillament, un també en forma part. També hi és. Què bonic és conjugar el verb ser en un dia com aquest.

I com que mai, en els meus primerencs 24 anys, havia vist res semblant, avui, 10 de novembre, us llegeixo el Miquel Martí i Pol, -amb l’esperança que m’escolteu- per recordar-nos “que tot està per fer i tot és possible”.

Tardes de platja

Porta un vestit blanc de cotó. Tres botons arran del pit, un blau, un gris, i el primer, el vermell, descordat. Travessem el passeig marítim, veu la platja i corre per apropar-s’hi, deixant enrere la mare i els germans. Fa saltirons sobre la passarel·la de formigó, allarga els braços i fa dels seus dits menuts un puny que impulsa la seva il·lusió.

L’últim sol d’aquesta tarda de setembre acarona la seva pell de préssec. Són pocs els turistes que ara fan vacances en aquest trosset de la Costa Daurada, fins i tot les embarcacions amb tobogans inclosos estan totes ancorades. Ella, mulla els peus a l’aigua, gira el cap i somriu ensenyant les darreres dues dents de llet que li falten per créixer. Tot i tenir tantes presses per trobar-se cara a cara amb el mar, prefereix contemplar-ne la immensitat que capbussar-s’hi de cop. 

Mica en mica, amb moviments prudents i espontanis, hi submergeix el seu banyador amb dibuixos de peixos. Aleshores, quan una onada l’envesteix ella tomba el cos, i l’esquena li fa de cuirassa. Fa una puntada de peu a l’aigua i esquitxa el rastre d’aquell gegant que s’ha acabat rendint i que ara torna mar endins. Hi capbussa els cabells, i el color ros agafa una tonalitat castanya. Vigila atentament l’arribada de l’exèrcit marítim, que varia d’alçada i que segons com, és tan alt que sembla que vagi a engolir-la. Però a cada batalla, sense plantejar-se qui guanya o qui perd, ella surt amb una rialla que ens encomana a tots. Tan de bo fossin així totes les guerres.

Recull amb les mans l’escuma esbravada i se la llença sobre seu. Com si fos sabó i com si avui hagués decidit que ja és prou gran per banyar-se sola. Camina i el rastre de les seves petjades, l’esborra l’aigua. Amb el cos humit, seu a la vora i s’empastifa tota de sorra. Agafa la pala i excava per omplir la galleda fins dalt. Amb un gest ràpid la gira boca avall. Treu l’embolcall de plàstic i ja té el primer castell. És així com edifica al voltant de la cadira on jo sec, tota una muralla.

I no me’n puc estar d’observar-la a ella i al seu teló de fons: dues línies fines que separen la terra, el mar i el cel. I vist així sembla ben bé la bandera del món. Una bandera que s’hissarà entre cada castell enderrocat o alçat, fins que arribi el vespre, i de nou, tornem cap a casa.

Leonard Cohen

A poc a poc. Els primers arpegis no toquen les sis cordes. Els dits caminen entre acords, com si la cançó dugués un vestit i l’anés despullant. Observant cada racó de la pell, sense gosar acaronar-la. Un silenci. Entra la veu. Sota el barret negre, l’ombra dels seus ulls. Unes llums tènues, l’enfoquen discretament i apareix la seva mirada. Llavors entona, des de Londres, Suzanne.

Seductor de la senzillesa, des de la distància de la música. Veu que amb els anys, s’ha tornat més profunda i greu. Americana i corbata. L’elegància d’una vellesa que narra episodis de l’ahir. Els recorda i mentre els canta, potser també els reviu. Nostàlgia passatgera i subtil la d’una cançó. Ell neix de nou, des del fons d’una cova. Confessant els seus pecats, a mitjanit, al públic britànic.

El vaig descobrir fa mesos, en un cotxe, per casualitat. Des d’aleshores he pensat que en Cohen és un poeta que canta. Que es refugia en els seus versos. Des d’un intimisme que aconsegueix abraçar-se amb l’anonimat que l’escolta. Et convida a ballar, a la fina línia de l’ara. Siguis on siguis, et deixes endur per la insinuació d’un sospir.

El contrabaix batega. La bateria marca el tempo sense tenir pressa per arribar al final. El violí s’enfila des del plor dels bemolls, amb la sonoritat ronca de cada vers. 

Me n’adono que els músics, els escriptors, els artistes que més em captiven són els que creen amb les mans de la senzillesa. Que no utilitzen les lletres ni les notes per convertir-se en invasors del meu espai. Que no fan servir el recurs fàcil d’una tornada repetitiva i simple. Expliquen una història. Te’n fan còmplice. De nit la recordes i al cap d’uns anys, de cop i volta, necessites tornar-la a escoltar.

Veig en Leonard Cohen en un concert a Londres, a través del youtube. Dance me to the end of love. Em meravella la seva capacitat d’interpretació. Potser estic massa acostumada a veure cantants que es recreen forçadament en un paper. Que obren els braços per atrapar el màxim d’atenció possible. Més enllà del que diu,  que els seus seguidors tan bé saben, t’explica com ho sent. Amb un gest, un moviment. Abans d’entrar a la tornada, un somriure dissimula picardia, llavors entens l’accent del missatge.

M’atreviria a dir que el que canta, neix de tant endins, que la frontera entre la seva intimitat i la meva, per un instant, sembla invisible. L’art a vegades aconsegueix empatitzar d’una forma sorprenent. Acaba la cançó. Es treu el barret per saludar el públic. L’última cortesia. Everybody knows, Cohen, que pocs en queden com tu.

  

Blessed is the one who waits in the traveller's heart for his turning.

Mare

Has bressolat la meva vida, amb una distància prudent. La teva veu, m’ha acompanyat, arrambada al pit, en cada camí per on m’he enfilat.

He entès les teves paraules, potser a vegades massa tard. He esquivat els teus consells quan els meus impulsos, agosarats i imprudents, desafiaven impossibles. I tu, de lluny, mai t’has atrevit a deixar-me un camí fet a mida. Ni a escombrar les pedres, ni a tancar les cortines quan es despertava la nit. M’he entrebancat i al meu voltant s’ha aixecat tanta polseguera. M’he perdut entre boires, però sabia que en algun lloc hi hauria el reflex de la teva llum. He tingut por fins que he après a obrir la finestra. No m’ha envaït el teu instint protector. No m’has tallat les ales per protegir-me de la previsible caiguda des d’algun d’aquests núvols que tomben pel cel. M’has deixat tastar la llibertat. Has criat una identitat.

A casa no hem cregut en la llei de la doctrina. Ens hem inventat contes i de dia, ens n’hem sentit protagonistes. Aventures quotidianes. Gests amb els que reconec el teu nom. No calen paraules. Em mires i ja saps què hi ha dins meu.

Em meravella la teva intuïció. Perquè em fas de mirall. I treus ferro de tot allò pel que no val la pena amoïnar-se. Res és tan simple i tot és més relatiu. És de covard dramatitzar les situacions que et trenquen els esquemes. Més val passar pàgina, tenir a la mà un llapis per seguir aprenent i un calaix on guardar la nostra història.  

23 anys compartits i encara avui, voldria assemblar-me a tu. Perquè ets lliure de tot allò que encadena els turmells d’aquest món. No empaites riqueses ni et consumeix la bogeria de voler construir un castell fet de diners. Les teves espurnes són de vitalitat. D’amor. Prefereixes encendre que cremar.

Pels teus fills, ho donaries tot. I no et sabria pas greu. Perquè l’únic que esperaries a canvi, és que ens atrevíssim a ser coherents amb el que volem. I tu, em dónes el valor. Em dónes la tendresa.

Ara, podríem fer balanç de les nits en vetlla o riure recordant els malabarismes del nostre propi circ. Ara, mare, penso en tu. En el teu coratge, en la serenitat de la teva veu, dient:

 “Tan si tries un camí com l’altre, et respectaré i et faré costat.”

Torna't a aixecar!

Sóc la segona de sis germans. Això, avui en dia, a part de catalogar-nos com a espècie en perill d’extinció, ens atorga el dret de tenir el carnet de família nombrosa, amb el qualificatiu d’especial. Acostumats a compartir i créixer modestament, aquesta distinció ens agafa un pèl desprevinguts. Tot i que, tampoc cal alarmar-se, ja que el Govern es suma a la humilitat i, a part d’oferir-nos els viatges de tren a meitat de preu, poca cosa més en podem esperar.

Som mitja dotzena. La meitat d’un equip de futbol que, tot i això, s’atreviria a jugar qualsevol partit. Tres nenes i tres nens, la majoria dels quals ja hem passat la frontera de l’adolescència.  Des de petits, hem crescut convivint amb la paraula diversitat. No només ho dic perquè un ball de gens ens hagi tenyit el cabell castany, ros o pèl-roig, si no perquè tenim caràcters naturalment, diferents. Per tant, el joc de l’estira i arronsa ha estat present en cada petita decisió, on sovint ens ha tocat moure la fitxa de l’adaptació i de l’empatia.

El record de casa és el més semblant al d’una selva. Quan ens barallàvem, fins i tot ens agrupàvem en trinxeres diferents. Maquinant estratègies i fent embogir els veïns mentre pilotes, rasclets i sabates s’enlairaven i es desviaven als seus patis. Uns focs artificials a plena llum del dia, que canviaven aquell sospir final, de tendresa aprovadora, en un crit enfurismat. Aquells petits salvatges, van créixer amb cert marge de llibertat. És això el que precisament agraeixo. Podíem descobrir el món on havíem aterrat. Experimentar-lo sense l’excés de sobreprotecció que sovint frena el instint d’apropar-t’hi. Si ens podíem permetre anar al nostre aire, era perquè com deveu intuir, és gairebé impossible estar pendents, al mateix temps, de 6 fills.

Els capdavanters hem anat creixent. És ara amb certa perspectiva, quan ens meravellem amb l’enginy dels qui remouen les ales al niu. La Mª Àngels, de 7 anys, és la menuda dels germans. Omple els dies de petits detalls que provoquen que, amb un prudent distanciament, l’admiri. Un dels que més m’ha sorprès ha estat el que va protagonitzar fa ben poc, a la seva escola. Com és típic, van organitzar-hi les jornades esportives. Era un cicle de proves on es posaven a prova les destreses físiques de cada alumne. Una d’elles, era la tradicional cursa de sacs. Una vintena de nenes, aferrant els seus dits menuts a aquell teixit, anaven fent saltirons amb l’objectiu d’arribar primeres a la meta. Ella no es va saber aliar amb aquell bossa gegant, on amb prou feines hi treia el cap. Un cotó massa feixuc per facilitar-li el moviment. El cas és que anava última. Mentre al seu davant les companyes avançaven al ritme dels saltamartins, ella va caure en un bassal d’aigua que no va poder esquivar. Amb els peus xops, els genolls xuclant l’aigua i els ulls resistint l’eclosió del llagrimall, veia com la distància era inabastable. Davant d’aquesta indignació hagués pogut esclatar a plorar. Desfer-se d’aquell sac i culpar-lo de la imminent derrota. Però no. Mullada. Es va aixecar, s’hi va cenyir, avançant, decidida, fins al final. Diu que havent arribat la última, només la va aplaudir la Mercè, l’altra germana de 12 anys.

Va ser ella qui m’ho va explicar, perquè la petita estava avergonyida de no haver aconseguit cap medalla. Jo, la vaig felicitar, només una vegada. Potser quan vagi creixent, entendrà que el moment en el que es va alçar, va desafiar l’ambició cega i absurda del campió. Convertint, amb només 7 anys, l’adversitat en un nou repte. I aquest premi, germana, arriba molt més enllà d’on s’acaba la meta.

La cançó imprevisible

Galway, 17 de decembre del 2013. 

La pluja fina mulla l'asfalt i el cel gris es converteix en una muralla de núvols. Tot i això, agafo el violí, surto de l'hostal mentre en Lukas, un estudiant de dret que d'amagat toca la guitarra amb una veu exquisidament greu, i la Mariko, una noia japonesa que treballa a recepció, aixequen el polze i des de les escales em criden: Good luck Gemma! Travesso la plaça que el desembre ha engalanat amb paradetes nadalenques. Hi broden barrets de llana, hi vénen hamburgueses i galetes de xocolata i fins i tot, hi podries trobar joguines fetes de fusta, amb aquell tradicional encant innocent. 

Les gotes intermitents, m'acompanyen en aquest passeig. Arribo al carrer principal, bosses de regals caminen amunt i avall. Obro la funda. Trec el violí. Però el plugim es delata sobre el vernís. Penso que potser seria millor deixar-ho per més tard. Així que busco aixopluc a la botiga més propera, la que tinc darrere la meva esquena. Només entrar-hi me n'adono que és una llibreria! Fantàstic! Xafardejo les postals de Nadal, pensant quina faria més goig de recollir entre les bústies del Vendrell. Mentrestant, el botiguer em comenta que de tant en tant ha escoltat com toco. Quan em dirigeixo a ell trampejant l'anglès, veig, just al costat de la caixa, una portada que em sedueix a l'instant. El Lehonard Cohen! El fullejo i hi trobo poemes, reflexions i cançons. És possible que m'hagi enamorat, a primera vista, d'aquest petit tresor amb el que l'atzar m'ha fet coincidir? És preciós! Li dic al noi que, aprofitant que el sol des d'algun racó del cel, ens comença a mirar de reüll, provaré de tocar i potser després vindré a comprar-me'l. 

Així doncs, surto de nou al carrer amb una intenció ben clara: les cançons d'avui es convertiran en un llibre. Art per art. Obro la funda encarant-la davant d'un públic anònim i fugaç. Agafo l'arquet, enrosco el cargol per tal de que la serra provinent del pèl de cavall, s'hi ajusti i es tensi prou bé. Afino el violí ràpidament. No m'agrada seguir l'ordre d'un repertori. Així doncs, la primera cançó transmetrà l'essència del referent canadenc: nostàlgia, intimitat, amor i esperança. Just quan m'enfilo a la tornada, un senyor somrient s'apropa cap a mi i em xiuxiueja: merry Christmas! Acte seguit, em posa un bitllet a la butxaca de la jaqueta. M'ha donat ni més ni menys, que el que costava el llibre! És increïble! Davant d'aquesta conjugació de casualitats acabo la cançó, deso el violí, dono mitja volta i impacientment torno cap a la cova literària. El botiguer se'n fa creus i per un moment es planteja canviar d'ofici. He aconseguit endur-me l'autor del So long Marianne i d'una forma molt especial. 

Per altra banda, aquesta setmana he rebut un correu en el que em convidaven a assistir a l'entrega del Premi Ofici de Periodista a Josep Maria Espinàs. M'agradaria molt poder-hi anar, tot i que justament ara sóc a 2.000 km de Barcelona. A l'oest d'Irlanda. A les portes de l'Atlàntic, on ara somric tot recordant la complicitat de les nostres converses. L'admiro, per la humilitat amb la que es treu el barret cada vegada que parla i escriu. Per la seva encomanadissa vitalitat. 

Avui, la casualitat m'ha demostrat que té un punt misteriós i imprevisible. Un punt propi dels presentistes. Deixar-se endur i que la senzillesa et sorprengui. Potser per això, caldrà seguir improvitzant i que un avió enlairi  aquest llibre cap a un nou instant.

Josep Maria Espinàs, El Periódico (30 de gener del 2014)


Petit observatori

Una noia, un violí i un llibre

Jo he cregut sempre en la força d'allò que és imprevisible. I no em refereixo a fets extraordinaris, a grans tempestes sobtades, a un greu accident. Penso en petits fets quotidians, en curioses sorpreses. En coincidències inexplicables.

He publicat en aquest diari dos articles pràcticament seguits parlant de la cançó francesa i dels Beatles. I he pensat que ara hauria de parlar d'alguna cosa que no fos música. Aquesta columna sempre ha procurat no insistir en cap tema en particular. Però les coses de l'atzar... Resulta que m'ha telefonat una noia del Vendrell que m'havia fet una llarga entrevista feia uns quants mesos, i m'ha dit que potser podríem trobar-nos perquè m'havia de donar una cosa. Ens hem citat i m'ha explicat que havia passat bastants mesos vivint a Irlanda, i que tocava el violí en un carrer que era molt bonic i que recollia diners amb força èxit. Naturalment, jo ignorava que Gemma Ventura, escriptora, tingués aquesta aptitud musical. I aleshores m'ha donat un petit paquet. L'he desembolicat i he pogut comprovar que era un llibre de poemes i cançons de Leonard Cohen.

Això, com es pot comprendre, no m'havia passat mai. Una noia que escriu, que fa entrevistes, que també toca el violí, que se'n va a Irlanda a viure durant una temporada amb els diners que li donen al carrer, i que no toca peces tòpiques sinó cançons de Leonard Cohen... «T'he comprat aquest llibre amb les seves cançons», em diu.

O sigui, que després d'escriure sobre Georges Brassens i els Beatles, ara torno a la cançó amb Leonard Cohen. «Com un ocell en un filferro, com un borratxo cantant a mitjanit... jo he intentat ser lliure a la meva manera», i excuseu la meva traducció. O sigui, que cadascú té la seva manera de considerar-se lliure. La llibertat absoluta no existeix, però la llibertat és com un riu, que a vegades, si porta prou aigua, inventa nous marges.

 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/una-noia-un-violi-i-un-llibre-3051929